diumenge, 11 de novembre de 2012

Maria Ferret ens ha deixat


“Miquel, has d’escriure una nota necrològica, ha mort na Maria Ferret; tu la vas conèixer...”

Això és el que em diu la pantalla del mòbil.

Estic al mig del camp, envoltat d’amics, alguns d’ells amb fulards al coll (no importa de quins colors), fent un monogràfic de formació de la Fundació que duu el seu nom...
I em pos a pensar...; si, la vaig conèixer personalment; vàrem coincidir a algunes trobades i vàrem poder parlar llargament.
Però sobretot, havia sentit parlar d’ella; com, juntament amb el seu marit, Eladi Homs, varen liderar la reformulació de l’escoltisme a Mallorca, tal com el coneixem ara.
Eladi Homs va fundar l’Agrupament Ramón Llull, avui feliçment reobert.
I na Maria, juntament amb altres esposes, mares i germanes d’escoltes de dit Agrupament, varen fundar la Garba Roja, posteriorment anomenat Agrupament Reina Constança de Mallorca.
Per a mi, ja era una figura gairebé mítica quan la vaig conèixer.
Vàrem parlar llargament, si.
Perquè  parlar amb ella era fàcil, natural; les seves idees, els seus sentiments, també les seves poesies relliscaven amb suavitat, per aquell esguard tranquil, reposat.
Vaig tenir la increïble sort d’estar al mateix grup que ella a una Diada del Pensament, al Monestir de La Real.
Noltros ens complicàvem amb discussions pedagògiques de diferent nivell, però (ara ho veig) allunyades del terra.
I el seu missatge va ser tendre, suau, simple: “no us compliqueu tant; l’escoltisme es fa cada dia, poc a poc. No és organitzar el Sant Jordi mes espectacular que es recordi. TORNAU A L’ESCOLTISME DE CADA DIA, A L’ESCOLTISME DE LES PETITES COSES”.
He dit tendre? Suau? Simple?..., però difícil, sense cap dubte, arribar a poder posar escoltisme a cada petit gest de cada dia, a la relació amb el proïsme, amb el mon...
No podem deixar el mon millor del que l’hem trobat si no és cada dia, amb les petites coses.
No sé massa bé si això es pot considerar una necrològica, em sembla que tal vegada hauria d’haver fet una lloança inspirada de les seves moltes virtuts i èxits a aquesta vida.
Però es que jo no ho soc, d’inspirat...
M’ha semblat millor, mes al meu abast, compartir amb voltros la lliçó, el privilegi que vaig rebre aquell dia, tot i la seva dificultat per dur-ho a terme tots el dies.
Trobarem a faltar el teu somriure, Maria
Descansa en pau



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris han de ser respectuosos i evitar paraules o expressions malsonants, intentau escriure amb propietat i correcció. Gràcies.